Quan rebem la notícia que una persona estimada té una malaltia greu, alguna part de nosaltres s’altera i es dispara un tsunami d’emocions. Podem sentir des de incredulitat (com si a nosaltres no ens hagués de tocar aquesta loteria), por, tristor i una certa sensació d’impotència perquè estem en mans de professionals que, d’entrada, són desconeguts per a nosaltres.
Hi ha un intent natural de positivisme, de lluita i de no acceptació. Sense voler-ho, podem ser un obstacle per a la malalta perquè el primer que necessita és expressar i compartir tota la barreja emocional que vivim. És moment de patiment, més enllà del possible dolor físic. I és moment de deixar espai i temps per asseure l’impacte rebut, sense presses i amb una actitud d’obertura a l’altra i d’escolta activa. Sovint, l’únic, i el més valuós, que podem oferir és tantes abraçades com calguin i escoltar, sostenint les seves pors, neguits, tristors i ràbia que, de fet, són també les nostres. En la mesura que ens estimem tal com som, podrem donar l’estima que l’altra persona necessita. En la mesura que sapiguem silenciar la nostra ment, escoltarem el que necessita.
El ritme el marca la persona que té la malaltia. Es posa a prova la nostra flexibilitat i bona disposició. Només en la mesura que ens connectem amb les nostres emocions, les sentim i ens permetem expressar-les en els espais adequats, podem ser una bona companyia per a la persona malalta.
En paral·lel, comença la corrua de proves, visites mèdiques, dubtes i incerteses. L’evidència es va concretant i només hi ha l’alternativa d’acceptar la realitat. Tot l’entorn necessitem adaptar-nos a les exigències que la malaltia imposa. Això ens torna a dur a la necessitat de tenir cura de nosaltres. No podem sostenir el seu dolor si no ens mirem amb tendresa i si no escoltem el nostre propi diàleg interior.
Tard o d’hora apareix l’ombra de la mort. I, en el fons, és la nostra perspectiva de la mort la que obrirà la porta a parlar-ne. Cal respectar el ritme, la vivència i la necessitat de qui pateix la malaltia per parlar de la mort. Un llibre o una visita mèdica poden ser l’inici d’una conversa sanadora. I, una altra vegada, si no me’n surto busco ajuda. En tot cas, evitar parlar de la mort només accentua les pors i la incertesa. Evitem ser un obstacle en el camí de creixement de la persona que pateix. Parlar-ne és només un símptoma de maduresa, un reconèixer la nostra vulnerabilitat i compartir-la. Hi ha professionals que publiquen en xarxes com l’Enric Benito o el Dr. Manel Sans que han acompanyat molta gent en el procés del traspàs i que investiguen les experiències properes a la mort. La mirada canvia. La mort pot ser una aliada que ens recorda com visc la vida i com la vull viure.
Tot el procés és intens i tan transformador com nosaltres estiguem disponibles. En tot cas, és una possibilitat única de viure amb la persona estimada el més personal i intransferible que és la vida.
Síguenos en las redes sociales:
Contáctanos:
